paranoies que tornen?

Fent endreça he trobat un text que vaig escriure fa més de 10 anys. Una petita sorpresa que en Diògenes tenia ben guardada. M'he sorprès de com escribia aleshores però també m'he adonat que hi ha emocions i sensacions que de tant en tant retornen i em fan estar de la mateixa manera. La tardor passada va ser una etapa dura i feixuga per a mi. Aquesta tardor que ve serà del tot diferent, però l'escrit aquest m'ha recordat que sempre hem d'estar alerta!

PARANOIA TARDORAL
DE FULLES SEQUES QUE VOLEN

No sé si ho fa la tardor però sovint em vénen ganes d'escriure't. Ja sé que no fa pas gaire que has tingut notícies meves, però quan més ho faig, quantes més coses et faig arribar, més ganes me'n vénen. Curiosament (i sobretot absurdament) no et solo explicar res molt concret ni amb massa importància. Senzillament escric unes quantes ratlles sobre un paper i, sense dir res, intento demostrar-te el meu estat d'ànim, com si tu m'ho demanessis, com si no ens en poguéssim estar.
També enyoro no rebre cartes teves però, ho entenc, no cal. T'imagino i ja en tinc prou. Et veig amb alegria o amb tristesa, amb felicitat o avorriment, com tothom fent la seva i lluny. Molt lluny. I ara a la tarda, sempre a la tarda normalment, tinc ganes de veure't i parlar-te. M'esbafo escribint coses que ningú llegirà, somiant que t'ho envio i que m'entendràs i també que voldràs fer-la petar una estona.
El telèfon no serveix. Qualsevol veu enllaunada em sembla més llunyana, s'intensifica la distància i no puc comunicar-me amb tu tal i com jo vull. Em bloquejo i tot queda en un no res. Com si no hagués parlat, el que he dit no ha servit de res.
Guixant el paper, encara que només ho arribi a llegir jo, sí que puc fer-o arribar. Em dóna la impressió que ho estic transmetent a algú només de posar en contacte el boli amb el paper. Potser a tu, potser no; tant se val. M'importa aquesta sensació, i aquesta sensació em dura uns quants dies i jo ja em conformo. Fins que hi torno a pensar, torno a escriure i em torno a adormir per no haver de pensar i deixar que el somni ho curi tot.
Ara, veig, fa molt temps que m'adormo i deixo passar-ho tot. Un cop despert les coses no han canviat i jo segueixo sense avançar. Fent-me creure ingenu, jo, li dono la culpa a la tardor.
Fa temps que sofreixo aquesta paràl·lisi, molts dies fa que me n'adono i faig com si res, perquè espero que canviarà, que canviaré i em posaré a funcionar. Aquest avorriment etern que no para de turmentar-me explotarà en mil trossos, però aquesta vegada fora del meu cap. I sempre penso això mateix, aguantant i esperant aquest desig que sembla que no ha de ser possible. Però jo sé que ho és, que l'he d'anar a buscar. No em puc moure. Tinc por.
És la tarda, i la tardor, i jo estic tardant... sempre aquesta paraula: tard.
La sala d'espera és buida. Fa tant temps que és buida que em fa la impressió que sempre, des que hi vaig arribar, hi he estat jo tot sol. Ningú al darrere, ningú al davant; esperant el meu torn. Només hi ha una cadira. La cadira on jo sec, pacient, esperant que s'obri la porta i una veu amable em digui que ja ha arribat el moment. Fa fred i estic encarcarat a la cadira; tant que no puc aixecar-me per anar a trucar la porta i demanar perquè triguen tant. Segueixo esperant i la finestra només em deixa veure la tardor. No puc ni plorar però me'n moro de ganes. Ho intento en va. Si obren la porta no em poden trobar plorant, somicant. Em calmo respirant profund i veient la sala gris, sense colors, amb el terre de quadrats blancs i negres. No, és mentida! Si m'hi fixo bé els veuré de color verd fosc i verd clar. Un gran tauler d'escacs amb una sola fitxa: jo assegut a la cadira de fusta amb seient de palla, i la porta petita i fosca on no arribaré mai perquè la cadira no camina. Vull convertir-me en fusta, com la porta, com la cadira, i ser arbre de tardor i que em mirin com em despullo. Fulla a fulla, una a una, i no ser jo l'espectador.
I em torno a adormir. Surto de festa i tinc amics. Gaudeixo, m'ho passo bé, assaboreixo el moment. M'estimen. Tinc una casa i tot és bonic. El vent s'endú les coses lletges, la pluja treu la pols i el sol ho fa tot radiant. El meu entorn és meravellós. Em quedaré aquí. I segueixo aquí, a la cadira, vermell a punt de reventar perquè tot és mentida. Només jo sóc de veritat perquè em toco per comprovar-ho i sé que sóc de veritat. Però em desinflo i la cadira segueix aquí, sota el meu cul i no ens hem mogut. La porta encara és al fons i no en sortirà cap veu amable. Suo, ja no estic encarcarat, però de tant cansat tampoc m'hi puc acostar. Si dormo, tot tornarà a ser bonic?
I ja ha passat un altre dia, torno a ser aquí mateix, sense cap conversa interessant, sense cap novetat, tot segueix el seu curs i el temps, desapercebut, passa a una velocitat vertiginosa.
S'acosta el meu aniversari, data cruel que indica encara més la velocitat del temps, i jo sense immutar-me segueixo adolescent, fent la migdiada, hivernant. Res del queu pugui fer solet m'interessa. Allò que puc fer en companyia m'atabala i se'm fa feixuc. He perdut la confiança (amb els altres i en mi mateix) i la pitjor solució és no fer res. En sóc conscient però no sé trobar una bona sortida, potser perquè tinc massa clar que la sortida hauria de ser bona. No té perquè ser-ho. Jo ho segueixo esperant, trist, sol, amb vergonya de plorar.
Deixa-ho córrer. La culpa no és pas de la tardor, però inevitablement és la tardor, i ja passarà com passa cada tarda, cap al tard. Ja passarà...

Eudald