festa i més festa...

Com era d'esperar, tot i que un no en té mai la certesa, la festa major ha sigut una marató de dies de poc dormir, àpats amb companys i família, ressaques... què us he de dir? Però també hi va haver temps per fer el pregó amb els de Teatre d'Emergència, tot celebrant que enguany complirem 20 anyets, i per ballar altra vegada el Ballet de Déu, amb mala cara i mal de cap, però mirant de fer-ho digne! La Vero m'hi va ajudar força, tot i que ella estava molt més nerviosa que no pas jo! Al públic el germà, la cunyada, el nebot, i les Maries de la la casa que celebraven el seu sant, la mare i la fillola! La meva neboda no es perdia ni un detall i en va fer un video i tot! I també algunes fotos, diguem-ne "artístiques" que em guardaré per una altra ocasió! La resta de l'agost ha seguit de festa en festa i ara que s'acosta la tardor entrem ja en un temps de reflexió... i a veure si ens posem les piles, que hauríem de fer alguna cosa de profit! Però... tot i que sembli que els excessos fan mal, que bé que es posen les festes!
Us deixo amb el video que va grabar la Maria, que per ser una noieta que encara no té els 12 anys, no té res a envejar amb els de tv ripollès! Merci, Maria! En ell hi podreu veure el seu padrí ballant el galop "a la festa" després del ballet de déu! A reveure...

agost: festes majors...

Ja ha començat el reguitzell de festes a la plàcida i tranquil·la Vall de Ribes... Com qui no vol la cosa ja he passat per Bruguera, amb un sopar amb la colla i un ball a la plaça ben distrets. Encara semblem incombustibles! Tot i que molt del jovent que comença a sortir, amb l'esverament propi d'aquesta edat, podrien ser els nostres fills, n'hi ha que seguim tancant les festes any rere any! I jo almenys encara les gaudeixo com sempre. No ens enganyarem, el cos ja no aguanta igual, però l'esperit s'aguanta molt bé! I ahir festa de Pardines, un ball més tranquilet per ser entre setmana però molt més autèntic, i dissabte ja serà insuportable de tanta gent, però també hi serem, que les Garcies ens han convidat a sopar! i després la de Ribes, que serà llarga i inacabable de tants dies de festa, i hem d'encetar-la amb el grup de teatre fent el pregó... quins nervis, que el més calent és a l'aigüera, però riurem i la gent segur que s'ho passarà bé! Que hi ha crisi? sí, i què? per bé o per malament el de Ribes fem com sempre, com el Met, anar fent! Au, us deixo amb un parell de feinetes que he fet darrerament que de pas us conviden a venir de Festa a Ribes, o a fer una visita, o a passar-hi l'estona! A reveure!

m'han posat en un "banner"

Guaita quina gràcia, tu... Aquests de Tortosa han fet servir la meva imatge pre fer els banners que dirigeixen des d'altres webs a la pàgina de la festa del renaixement!

visió estereoscòpica

Quina gràcia fer aquest experiment amb una imatge d'un mateix! Què voleu que us digui, jo no estic avesat a veure'm en tres dimensions (a banda del mirall i la imatge sempre la veiem invertida) i si l'efecte ja em sembla prou espectacular amb qualsevol altra foto, amb un autorretrat fa mitja basarda... Digueu-me narcís si voleu, però m'ha fet gràcia provar-ho i m'he tirat unes fotos i tot i que no són gaire bones l'efecte es veu la mar de bé, m'he espantat i tot!

Es tracta de mirar just al mig de les dues imatges i mica en mica anar enfocant creuant els dos ulls, com quan un mira guenyo, fins que aconseguim juntar les dues imatges en una de sola al mig. Després una mica de concentració i un últim esforç per enfocar per fer nítida aquesta nova imatge i em veureu en tres dimensions! Sembla que el nas em surti de la pantalla! Si podeu mantenir enfocada la imatge i bellugueu el cap lleugerament de costat encara veureu molt millor l'efecte de tres dimensions!



Per fer l'experiment és tant senzill com fer dues fotos iguales, desplaçant la càmera uns cm. l'una de l'altra, o bé fer la mateixa foto a l'hora amb dues càmeres de costat més o menys separades, de manera que en variem l'angle!

coincidències gràfiques...

Són molts els ajuntaments o associacions que organitzen concursos de cartells per anunciar les seves festes, actes, productes... És cert que això ofereix la possibilitat de més participació ciutadana, que a banda de rebre el premi establert a les bases del concurs també aconseguirà publicitat i popularitat, sobretot si es crea polèmica, cosa que sovint passa, o si la majoria dels concursants no assoleixen el nivell desitjat i s'acaba triant entre les propostes que s'han presentat a concurs. Normalment qui organitza el concurs sap que s'estalviarà uns calerons, dotant el premi a un preu més baix del que li cobraria qualsevol professional, però prou atractiu per a qualsevol afeccionat. És curiós com es convoca un concurs obert per a triar un cartell o es donen premis de fotografia i pintura sense exigir una mínima qualitat o formació per part del creador, i en canvi en altres àmbits, com a urbanisme i obres públiques es tendeix més a encarregar el projecte a algú de més confiança, sigui l'amic o el parent de torn, amb el títol corresponent en aquests casos, o en el cas de fer-se un concurs només s'hi poden presentar professionals. He de dir que, tot i que ho critiqui, en algunes ocasions m'he presentat a algun concurs, sigui perquè en tenia ganes, o perquè el premi era prou llaminer (això passa molt poques vegades) i tot i que tingui certa formació mai he guanyat cap premi, sempre he pensat tot i presentar-me a concurs, que no és just això del tot s'hi val. Sobretot quan també es deixa a una votació popular o en mans d'un jurat d'entesos, com ara regidors de ves a saber què, també experts en la matèria... Internet ofereix la possibilitat de recollir idees per a la inspiració, d'obtenir imatges sense que tu n'hagis de crear, de manipular-les, però també per informar-se i documentar-se una mica. Això també provoca el recurs a la còpia o el plagi o que si més no puguis caure a la temptació d'aplicar una mateixa idea a una feina que un altre o un mateix ja ha fet servir en altres ocasions. Sembla ser que és el que deu haver passat amb el cartell de la passada festa major de Sant Eudald a Ripoll, on una votació popular va triar el que semblava el millor entre un reguitzell de cartells presentats a concurs, més o menys mediocres. Tot navegat per internet amb la intenció de documentar-me per a un encàrrec, tot cercant idees i també per mirar de no caure en aquests paranys, vaig trobar un cartell de festa major de Molins de Rei que immediatament em va recordar el de la festa de Ripoll. No sé si l'autor/a del de Molins és el mateix que el de Ripoll i a banda de guanyar premis amb una modesta fotografia de dubtós bon gust potser també cobra comissió per fer publicitat d'electrodomèstics, ni sé si tot plegat és fruit de la casualitat, o si l'autora del de Ripoll (que tot s'ha de dir n'ha fet una versió un pèl més alegre) va recórrer a la memòria per cometre un plagi descarat, però... Aquí ho deixo: mireu, compareu i traieu-ne les vostres pròpies conlusions! Això sí, si els que organitzeu els concursos busqueu originalitat i exclusivitat, us recomano que busqueu algú que hi entengui!

unes quantes imatges del Somni d'una nit d'estiu!

les fotos són un regal de Jordi Play, gràcies!

au, i de pas també un video de tvRipollès

un somni més: gràcies teatre d'emergència!

les fotos són fetes per Maurici Camprubí, la primera és d'un
assaig, la segona és del dia de l'estrena)

Que en fa de dies que no actualitzo el blog!
No és pas que no faci coses ni que no passi res, però va com va, sempre he sigut un inconstant, hehehe. No he aprofitat ni per penjar res del que m'ha tingut més ocupat fins ara, ara que ja hem estrenat, un projecte que m'ha dut de corcoll però amb el que he gaudit d'allò més. Aquest cap de setmana passat vam estrenar amb "teatre d'emergència" el Somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare! Dic que ho he passat bé perquè és una obra difícil però que hi passen moltes coses, i ens hem entretingut a fer un bon vestuari, a fer els assajos que calguessin i a procurar que el resultat fos tant digne com pogués! Ho hem intentat i jo diria que ho hem aconseguit. M'afalaga veure la resposta del públic i la cara de satisfacció dels "meus" actors i actrius, i de la resta de l'equip tècnic i els músics, que agraïts assaboreixen l'aplaudiment. I no és per a menys. Hem treballat amb il·lusió i de valent i és just tenir una recompensa per a tots plegats. De vegades, els ocells fan cagarades, penso que no me'n sortiré o bé em pregunto perquè ho fem tot això, a què treu cap... Hi perdem un fart d'hores per a tres tristes funcions? De tristes res, és clar, però quan tot plegat s'acaba m'adono que ens n'hem sortit la mar de bé, que totes aquelles hores no són en va i que costi el que costi cal tornar-hi, repescar velles idees, nous projectes o pensar i buscar qualsevol excusa per omplir l'escenari d'il·lusions altra vegada. I no és cap amenaça, però hi tornaré! Sempre que una colla d'amics prou inconscients es deixin enredar, i que com aquest cop m'ho posin tan fàcil, també m'enredaré jo! Enhorabona, Teatre d'Emergència, i gràcies per tot! petoNassos...