Tatuatge (jo també, tu tampoc)

una nova proposta de RELATS CONJUNTS


Sabies que odio els tatuatges. M'havies demanat un fart de cops que et dibuixés alguna cosa per tatuar-te i t'havia dit sempre que no. Que m'agradava la teva esquena neta, llisa, suau, amb totes les seves corves i amb el color natural de la teva pell, pàlida, carnosa. Podria fe-t'hi mil dibuixos, pintar-la, decorar-la. Però un tatuatge no. No hi vull res permanent i encara menys un dibuix meu. Calia robar-me d'amagat el meu arbre? De debò pensaves que un cop estigués fet m'agradaria?
Al final t'havies de sortir amb la teva, perquè és el teu cos, perquè és la teva pell i ningú hi pot ficar cullerada en les teves decisions. Però l'arbre és meu, el dibuix és meu i només meu i l'hauriem pogut compartir de moltes altres maneres.
Em sento estafat, enganyat i traït. Ara no vull compartir res més amb tu. Res. M'has fallat. Però sàpigues que no en tindràs l'exclusivitat. El dibuix és meu i jo no volia que es convertís en tatuatge. Mai més et miraré l'esquena i potser ni a la cara si ets capaç d'aguantar-me la mirada després d'aquestes ratlles. Com les fulles d'aquest arbre, que cauen volen, es podreixen i desapareixen, amb el seu espectacle de llum i de colors, la nostra relació ha caducat. No és que l'arbre es despulli per que arribi la tardor, no. L'arbre és mort. Ara jo també el duré a l'esquena. L'arbre i moltes altres coses que m'hi aniré tirant.